Avaluació

Fins ara, totes les meves entrades han girat en torn a les possibles reformes que podríem fer a l'educació per millorar-la i per garantir-ne un millor resultat. Tots es basa en nous mètodes i noves formes d'ensenyar per assegurar una total connectivitat entre el que s’estudia i el món actual.

 

Bé doncs, el que us vull fer veure en aquesta nova entrada és que, possiblement l’única errada no siguin els elements que s’ensenyen o la forma en què aquests s’ensenyen. Possiblement el problema va més enllà. Pot ser si volem comprendre una educació “nova”, és a dir, actualitzada i que s’adapta a les situacions de l’actualitat, doncs possiblement en el que ens hem de centrar i en allò en què hem de focalitzar tota la nostra atenció és en l’avaluació.

Tinc molt clar, que si ara preguntés a la societat el que entenen ells per avaluació, la resposta per majoria absoluta seria: qualificar a un alumne amb una nota, normalment del zero al deu, segons els seus coneixements exposats en una prova escrita, és a dir, un examen. He de dir que el meu punt de vista fins fa pocs dies era el mateix. Mai hauria pensat que a partir de l’avaluació podríem canviar-ho tot. Hem d’aconseguir superar aquesta etapa tan tradicional i hem de començar a treure altres punts de vista sobre aquest procés. L’avaluació no és tan sols posar notes, amb l’avaluació podem fer molt més.

Si ens adonem que no és necessari avaluar un nen amb una nota, podrem actualitzar l’educació. Hem d’utilitzar-la per aprendre. Com diu Neus Sanmartí, el que hem d’aconseguir amb l’avaluació, no és res altre que aprendre. Suposadament ja hem passat aquella etapa d’heteroavaluació, és a dir, que t’avalua una persona que no és la que aprèn, normalment és el professor, i la d’avaluació sumativa, que això vol dir que l’avaluació es fa al final del coneixement, és a dir, al final de cada temari, per saber el que han “après” els alumnes. Així doncs, si hem sabut passar aquesta difícil etapa, ja és hora d’utilitzar nous mètodes per avaluar.

Autor: Cambodia4kidsorg

Principalment hauríem de començar dialogant amb els nostres alumnes sobre què és el que farem a classe. Seguidament, hem de saber quins són els seus coneixements previs, els passarem una rúbrica on s’exposarà allò que farem durant el curs, i per què ho farem. A més a més per aconseguir la total atenció del nostre alumnat, els explicarem perquè serveix aquell coneixement específic en la vida. Com podeu observar, en cap moment he parlat de proves escrites on tot el que aprenguin s’avaluï mitjançant una nota. Els que es farà és fer activitats durant el curs, activitats que seran d’autoavaluació i també de coavaluació. Aquests dos sistemes han demostrat ser de gran utilitat, amb l’autoavaluació, el nen s’adona dels seus propis errors que ha comès. Després tots aquests errors que haurà corregit, els hauria d’apuntar per així, poder dur a terme la coavaluació. Aquí entra en joc un company de classe, que el que pot fer aquest és dir al seu company quins mètodes o quins trucs pot utilitzar per no tornar a cometre la mateixa errada. En aquest moment entra el torn del mestre. El que hauria de fer és valorar si tant l’autoavaluació com la coavaluació han estat correctes, si això no fos així, aquest els hauria de guiar cap a la solució correcte i controlar un poc més el seu propi desenvolupament, ja que el que es vol aconseguir són alumnes autònoms amb capacitats suficients per afrontar el dia a dia. Així doncs, quina millor forma hi ha per aconseguir això que ser un mateix qui es corregeix els seus propis errors? 

Des del meu punt de vista, l’avaluació ha canviat totalment. Mai l’havia vist d’aquesta forma i he de dir que n’estic content d’haver sofert aquest canvi. Aquest nou “mètode” per avaluar és molt més coherent. Ara reflexiono i penso que he estat tota la vida estudiant per aconseguir una bona nota i no per aprendre. Tota la vida ens han organitzat segons els nostres resultats acadèmics: els més bons, els normals i els dolents. Segurament tots aquells que han estat seleccionats com dolents, sabien molt més que la resta i a l’hora d’aplicar els coneixements a la vida eren molt més competents, però com a l’hora de memoritzar no servien doncs els vàrem deixar de part. El que espero amb moltes ganes és que ens adonem que l’avaluació és un dels elements més importants per canviar l’educació, i que per molt que busquem noves tècniques, si no canviem l’avaluació, tot l’esforç estarà perdut. Així que reflexionem i adonem-nos que ja és hora de deixar a part les notes. El més important és aprendre i tenir-ne ganes!  

Competències Bàsiques

Ha arribat el dia, per fi parlaré sobre les competències bàsiques. He dedicat tota aquesta setmana a llegir i intentar comprendre a Antoni Zabala. La visió que té sobre com hauria de ser l’educació és impressionant i sobretot, un gran model a seguir. Mai hauria pensat que l’educació tradicional que hem rebut tots nosaltres tingués tants problemes. Encara que, tot s’ha de dir,  hem d’acceptar que l’educació fins ara no ho ha fet tant summament malament. Tan sols s’ha d’actualitzar com fa tot al seu voltant.

Així doncs, definim competències com tots aquells coneixements que, habiliten a una persona defensar-se front una situació complexa durant el seu dia a dia. Per tant amb aquesta definició arribem a moltes conclusions, que aniré desenvolupant a poc a poc.

El primer que hem de destacar és el mètode per ensenyar i  aprendre. Tota la vida ens han ensenyat que el millor que una persona pot fer és, agafar apunts i memoritzar-los per així, poder treure bona nota el dia de l’examen. És a dir, hem d’agafar informació i aprendre-la per després, al cap d’una estona amollar-la. En conclusió, ens han ensenyat a ser maquines que memoritzen i suprimeixen informació tota l’estona. Suposadament tot aquest coneixement que hem de saber per una data, té la seva importància, sinó, per què ens l’ensenyen? Així doncs, per què suprimim aquest coneixement? I així, podríem seguir hores i hores, fent-nos preguntes sobre els mètodes d’aprenentatge. Però gràcies a Zabala, actualment podem definir com ha de ser un aprenentatge i un ensenyament correcte. S’ha d’ensenyar als alumnes de forma que aquests recordin amb facilitat allò que han après. És a dir que per a que ho recordin, hem de fer molt més que exposar des de la nostra taula els coneixements, els hem de fer viure situacions i experiències que els facin interioritzar el coneixement.

Gràcies a aquest punt arribem a la conclusió, que l’educació ha de crear persones competents per afrontar diverses situacions de la vida. Hem de saber utilitzar el coneixement que ens han transmès o que ens han ajudat a adquirir mitjançant un camí guiat pel professor, per combatre aquestes situacions. Per tant, amb l’educació tradicional, això no és possible ja que si sempre eliminem el coneixement, mai ens podrem afrontar a una situació real, perquè no tindrem recursos per afrontar-la.

Tot i que no tenim un estudi previ de com ensenyar les competències, sabem que aquestes han de ser transmeses als nens, perquè clarament, són un factor que afavoreix a grans trets la cultura del nen, però no tan sols això, ja que amb l’ensenyament de les competències, aconseguim que els alumnes aprenguin a cooperar entre ells mateixos, duent a terme per exemple, una activitat en grup. També aprenen el que és la solidaritat, ja que s’ajuden entre ells per dur a terme un treball…

Segur que mai arribarem a ser competents en tot, però el que tinc molt clar és que segurament els nens que rebin aquesta educació, tindran un nivell de cultura molt més ampli que el meu a la seva edat i, no tan sols això, sinó que segurament tindran molts més recursos per afrontar les diverses situacions complexes que les seves vides els aportin. Així doncs, hem de crear caps ben fets i no ben plens d’informació buida.

Autor: EWagner

Si tingués en les meves mans elegir quin model elegir per rebre la meva educació, sense pensar-ho dos cops, elegiria el model que Zabala proposa al seu llibre. Ha de ser una sensació tan satisfactòria anar a classe amb ganes d’aprendre i amb ganes de saber que és el que farem avui. Saber que els esquemes que m’ensenyen em serviran demà per resoldré els meus problemes ha d’aportar molta tranquil·litat. Recordo quan anava a l’escola i el professor ens proposava fer un treball per parelles. Aquella era una de les millors sensacions del món. Poder quedar amb el teu o la teva amiga per fer un treball, passar una estona junts, riure i aprendre al mateix temps! I dic jo, per què no ho fem així sempre? Per què no proposem un mètode que sigui sempre així, una constant diversió on aprendre sigui el millor del món? Bé doncs, aquest plantejament és el que ens proposa Zabala. És sens dubte una de les millors idees que es poden tenir. Fer treballar al nen per projectes, on hagi de cooperar amb els seus alumnes i on les classes es facin per grups, que investiguen i cerquen per la xarxa continguts amb l’ajut del professor que els guia fins al coneixement. Quina meravella. De debò, qui no voldria aprendre així?

Així doncs, concloent, he de dir que m’agrada molt el nou mètode que es s’intenta aplicar per ensenyar. Penso que és una forma d’ajudar al nen a no perdre el sentiment per l’educació, al contrari, l’estimula a aprendre i a investigar cada cop més. Crea nens amb ganes d’aprendre i a més a més, amb ganes de passar-ho bé aprenent. Per què, què hi ha millor que anar a visitar a les vaques al camp per saber què és el que mengen o en quin habitat viuen? Estudiar-ho a un llibre?

Finalment, en aquest video podrem adquirir alguns exemples per establir projectes a l'aula.

Currículum de Primària

Hola a tothom, en aquesta entrada de bloc parlarem sobre el currículum de primària. Què en penseu? Per a mi ha estat una gran millora dintre l’àmbit educatiu. Sincerament, l’educació necessitava un gran canvi i afortunadament, tot i que possiblement encara es pot retocar un poc més, el primer pas ja està fet així que, ara tan sols ens falta continuar endavant.

El currículum va sorgir el 1973 a la redacció de les Primeres Orientacions i Programes, per la necessitat d’imposar un canvi en el mètode tradicional de l’EGB. El que s’instaurà en el currículum fou una divisió per etapes, és a dir, infantil, primària i secundària. A més a més s’utilitzà aquesta divisió per establir el que s’havia de transmetre als alumnes en cada moment. Un altre dels exemples de les noves integracions que impulsà el currículum fou la idea d’establir el mateix nombre d’oportunitats per a tothom, és a dir, s’imposà la igualtat. Finalment un altre exemple i a més a més de gran importància, fou la flexibilitat que es va transmetre als mestres per seguir el currículum de la forma que els fos més còmoda i útil, per tal d’ensenyar millor als nens.

Autor: Sean Dreilinger

Així doncs, podem dir que el currículum ha estat un gran avantatge en l’educació. Bé, almenys aquest és el meu punt de vista. Perquè sens dubte no hi ha res millor que saber que els teus coneixements són interessants per al professor, o que pots treballar conjuntament amb els teus companys, ja que és un nou mètode que ajuda a l’ajut mutu entre alumnes. Però com sempre, les coses bones també en tenen de dolentes. Ara mateix segur que us estareu preguntant que pot tenir de dolent un mètode tan bo i innovador com és el nou currículum, doncs bé, el problema que té és que de vegades per molt que pensem com fer les coses, per molt que ens rompem el cap per fer una bona presentació i que a més a més els agradi als alumnes, deixem temes de costat perquè solen ser de sentit comú, però que en veritat guarden un fons negre, o com en veritat s’anomena, la part oculta del currículum. Així doncs el que intento dir és que aquesta part oculta del currículum, és una cosa que els mestres no fan a propòsit però ho fan. El que transmet aquest fons ocult són per exemple pensaments sexistes o discriminació. Això passa si per exemple expliquem algun fet de la història i parlem sobre el rol de les dones en aquell moment. Si no indiquem correctament que aquest rol afortunadament ha canviat, pot ser els nens entendran que les dones sempre hauran de ser serves dels seus marits, és per això que en hem de fixar molt bé amb el que diem. Un altre exemple seria per exemple, si volem donar gran importància al lloc en el qual vivim. Els nens d’allà s’integraran molt bé al projecte però aquells que vinguin de fora es sentiran exclosos per no pertànyer al mateix lloc. Però bé, si tan sols som capaços de trobar un únic defecte, no hi ha problema.  

Després trobem altres característiques del currículum, que són les quatre fonts. La primera font seria la sociològica, que ens diu el que és realment important, és a dir, el que hem de saber, en cada moment donat de la història. La segona font és l’epistemològica, que ens indica el que és vertaderament important de cada matèria o ciència…, la tercera és la psicològica, que ens explica com funcionen els processos cognitius i finalment, trobem l’última font, que és la pedagògica, que ens ajuda a saber quines són les metodologies més apropiades per a cada moment o situació. És a dir, aquestes quatre fonts són diversos mètodes que ajuden als docents a saber què és el més important que han d’ensenyar i a més a més com ho han d’ensenyar. Gràcies al nou currículum i a la seva forma oberta, l’ensenyança avui en dia és molt més lliure, ja que encara que saps que has de donar tots els continguts del currículum, els pots donar de la forma que a tu més t’agradi i de la forma que afavoreixi el coneixement dels teus alumnes. Ja que no busquem res altre que l’interès i la participació per part dels nostres alumnes. Així doncs en l’educació actual els elements que ha d’incloure són: objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació. Podríem dir, que aquest són els cinc pilars base que avui en dia fonamenten la bona educació i que per tant, si en falta un l’educació no serà completa. Finalment podem dir que l’educació, gràcies a l’atribució que va fer la LOGSE (1990) amb la tipologia de continguts, ha obtinguts els objectius claus que s’han d’adquirir durant l’ensenyament. Aquest tres punts clau són: Concepte, procediment i l’actitud. Aquest tres continguts senyalen que un nen/a durant la seva escolarització ha de poder assolir tots els continguts mínims que el currículum ha marcat com necessaris, ha de saber aplicar tots aquests continguts a la vida real i finalment s’ha d’aconseguir una actitud positiva en front de l’educació.

                                                               Autoria Pròpia

Així doncs, després d’aquesta reflexió sobre la importància del currículum, què en penseu? Com ja havia dit abans, per mi ha estat una de les millors reformes educatives que han pogut fer. És una pena que no hagi pogut gaudir d’aquest mètode, però per sort em queda la satisfacció de que almenys podré aplicar-lo als meus alumnes.

Principis Psicopedagògics de l'Aprenentatge Significatiu

       Tan prompte com parlem d’aprenentatge, sorgeixen diverses paraules que roden al seu voltant. Algunes de les paraules poden ser: coneixements, el rol del mestre, classe, amics, cultura…, bé com podeu observar, són un gran nombre les que apareixen, però actualment, si analitzéssim aquesta mateixa paraula, en sortirien de noves com: les competències, coneixements previs… així doncs avui en dia, gràcies a l’avanç que s’han fet amb tots els estudis, podem saber com és el  vertader aprenentatge, i que fer per combatre’l.

      

      Aquí doncs sorgeixen els deu principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu, que s’exposen al llibre d’Antoni Zabala, 11ideas clave. Cómo aprender y ensenyar competencias. Bé doncs, aquí trobem respostes per poder dur a terme una ensenyança molt més profitosa, tant pels alumnes, com per nosaltres mateixos.

Autoria Pròpia 

      Començant pel primer principi, ens podem adonar que, tan sols pel seu títol hi ha molta correlació amb la teoria de Piaget. El títol d’aquest principi és Els esquemes de coneixement i els coneixements previs. Ho relaciono amb Piaget, ja que en les seves teories exposà que l’educació consisteix en l’equilibri, el desequilibri i finalment el reequilibri. Amb això el que volia dir és que en l’educació, existeix un coneixement previ, que clarament serà diferent en cada alumne. Aquest coneixement previ es veurà influenciat pel que el professor ensenyarà, per tant hi haurà un desequilibri del coneixement anterior, ja que pot ser, el que el nen sabia no era cert. Aleshores, el nen haurà d’acceptar un procés de reequilibri, ja que haurà d’estructurar aquest nou coneixement i ajuntar-lo amb l’antic. En aquest cas el professor té dues coses a fer, una és ensenyar al nen i l’altre motivar-lo per aconseguir que el que està explicant sigui del seu interès i per tant creï una resposta de motivació intrínseca, on el nen investigarà amb els seus mitjans per aprofundir més sobre el tema exposat a classe. Així doncs, aquesta motivació que s’ha d’aportar al nen, la relacionaríem amb el principi número vuit, que s’anomena Actitud favorable, sentit i motivació. Tot i que aquest punt també el podem relacionar amb el principi cinc, que és el de la disposició per a l’aprenentatge. Hi ha relació, ja que per molta motivació i moltes ganes que el professor posi a l’hora d’ensenyar la matèria, si tenim un nen que pel motiu que sigui, està trist, aquest no estarà atent al que tu estàs intentant ensenyar, sinó que estarà pendent d’allò que li causa la tristesa. Així doncs a una classe no tan sols hem de ser els guies dels nostres alumnes, sinó que hem de ser també aquella petita veu que se’ls apropi en els seus pitjors moments per donar-los força per a poder continuar. Aleshores, hem d’aconseguir dominar l’àmbit de la psicologia, ja que hem de poder solucionar tots aquells mals de caps que puguen distreure als nostres alumnes. Per mi, és una de les coses que més m’apassiona, a més a més de tenir la garantia d’ensenyar als meus alumnes a ser competents dia a dia, també els podré dir que sóc al seu costat per a solucionar tots els seus problemes. M’encantaria que els meus alumnes tinguessin prou confiança per mostrar-me tots els seus problemes, per què que hi ha més polit que ajudar a una persona a superar els seus reptes i les seves inseguretats?

    Des del meu punt de vista, si tenim aquest petit domini de la psicologia, podrem aconseguir que els nostres alumnes tinguin un autoconcepte de si mateixos molt positiu, creant en ells una autoestima molt alta i per tant un gran nombre d’expectatives de futur. Aquest seria el principi nou.

  Autor: Sean Dreilinger

     Encara que no he comentat tots els principis, ens podem adonar que la nova forma d’educar i d’ensenyar als nens utilitzant els principis, ajuda molt als nens a superar-se a ells mateixos i a crear persones motivades per aprendre cada dia més i millor. Qui sap, pot ser si nosaltres haguéssim set educats amb aquests deu principis, seríem persones molt més cultes, que els encantaria estar constantment aprenent. Per nosaltres l'aprenentatge seria tan divertit com aprendre a anar en bicicleta. Però no ha estat així i jo crec que és per això, que molta gent acaba deixant els estudis, perquè arriba un moment en el que el seu cap no pot més. No aguanten el model d’apuntar, memoritzar i a l’hora de l’examen, escriure tot el que el professor ha dit, ja que la nostra opinió no conta. Crec que  hauríem de ser tan valents com ells i adonar-nos que així no arribarem mai en lloc. Hem de tenir en compte l’opinió de tots, no pots tallar les ales dels teus alumnes, els has de deixar volar guiant-los cap el que és  més correcte, però sense mai donar-los una única solució.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

El Rol del mestre

Des que era petit, la paraula mestre ha estat present per sort a la meva vida, ja que he pogut gaudir de l’educació que es considerada obligatòria, tot i que hi ha molta gent que desgraciadament no pot gaudir d’aquest servei. Bé doncs, aquest terme segur que, tot i estar present a la vida de tots, no ens aportaria moltes idees ni pensaments. Però això no hauria de ser així. Després de llegir i de reflexionar una estona m’he adonat que pot ser el mestre juntament amb els nostres pares o tutors legals, és una de les persones més importants en les nostres vides. Gràcies a tots els mestres que he tingut al llarg de la meva formació acadèmica, puc escriure aquest text, ja que ells em van ensenyar a escriure. Puc cercar informació i llegir-la, ja que són coses que he aprés amb ells… El que vull dir és que no ens adonem però no seriem res, si un mestre no hagués dedicat temps de la seva vida en ensenyar-nos totes aquestes coses que són molt necessàries per al desenvolupament de la vida i sobretot ara, ja que la societat en la que vivim, sinó tens estudis,tindràs moltes més dificultats per adquirir un lloc de treball.

Autor: Irs08e

Per a mi, estudiar per a poder ser mestre és un orgull, ja que sota el meu punt de vista, és una de les professions més complexes que hi ha en l’actualitat, tot i que no estigui reconeguda d’aquesta forma per la societat. Hem de ser capaços d’arribar a aquesta conclusió, ja que un mestre té a sobre moltes responsabilitats. És l’encarregat de formar a un gran nombre de nens i nenes que en un futur, poden arribar a ser presidents del país si ha fet la seva feina ben feta. Però, si la persona que ens ha d’educar no s’encarrega d’estar al dia i d’intentar utilitzar les eines electròniques per acostumar als nens a  veure-les no tan sols de forma lúdica, sinó també de forma educativa, doncs l’educació que hauran rebut aquests nens haurà estat pobre i insuficient. A més a més el mestre té la càrrega de lluitar per una educació moderna. Ha d’intentar ensenyar amb nous mètodes, perquè si es queda estancat en el model antic, el nens no adquiriran aquest entusiasme per l’aprenentatge. (Lectura sobre la lluita entre diferents mètodes en l’entradade bloc anterior). És per això i per molts motius més que puc dir que ser mestre no és gens fàcil, ja que tens en les teves mans el futur de molta gent i si un no està actualitzat i informat sobre tot el que passa arreu del món doncs no estarem fent bé la nostra feina.

Així doncs, hauríem de pensar molt abans de parlar sobre el rol del professorat, ja que no ens adonem de la importància que té sobre la població. Tan sols de pensar que algun dia puc arribar a ser un mestre com els que vaig tenir durant la meva infància, tot i que amb noves tècniques molt millorades, i ensenyar als meus alumnes com es llegeix o poder tenir l’oportunitat de mostrar elements tradicionals de l’antiga Eivissa com per exemple l’elaboració manual del vi (com s’observa a la fotografia), …, hem posa els pèls de punta, ja que pot ser algun dia aconseguiré dur a terme aquesta professió i espero poder tenir la satisfacció de dir: ho he fet bé!

Educació tradicional VS Educació constructiva

      Des del principi de l’ensenyança el model que s’ha seguit ha estat sempre el mateix. Ens han ensenyat que el responsable de l’ensenyament i el que ho sabia tot era el mestre i, no havíem de dubtar del seu coneixement ja que el que ell deia era el correcte. Bé doncs, així és com ha set durant tota la vida fins fa poc, però gràcies a l’evolució que ha fet el món i també gràcies al descobriment de l’internet i les noves tecnologies, ens hem adonat que la forma d’educar als nens i transmetre’ls informació està desfasada i és poc útil. Per un estudi que es va fer, es descobrí que l’atenció d’un nen dins una classe és d’un màxim d’un quart d’hora. Així doncs arribem a la conclusió que la resta de minuts que dura la classe són d’una total inutilitat ja que el nen no els aprofita i per tant el que el professor està intentant transmetre al nen no serveix de res. Finalment ens adonem que el que falla és la forma d’impartir les classes. Hem de desenvolupar una nova forma d’ensenyar als nens, un model on els nens siguin els autèntics protagonistes, on l’ensenyança estigui dedicada única i exclusivament al desenvolupament cognitiu del nen. Així doncs és com neix l’idea d’ Educació constructiva. En aquest nou model el nen no començarà mai de zero, ja que és un nen amb experiència i amb vivències que el distingiran dels demés companys de classe. Amb el model antic, un nen no podia aportar aquestes vivències a l’escola ja que l’única cosa que interessava era el que el professor deia. El que no sortís per la seva boca o es trobés escrit als llibres era informació irrellevant. El que intent expressar és que gràcies al nou model, el professor no serà el que ensenyi, tan sols serà un guia que conduirà als nens cap a la informació, a més a més, podrà aprendre de les vivències i dels coneixements que cada un dels seus alumnes aportarà. El nou model també desenvolupa la part crítica del nen ja que  per exemple, l’elaboració de feina en grup  farà que sigui un alumne participatiu que aportarà el seu punt de vista sobre les coses fent veure si és l’opció correcta per a ell o no.  També s’intenta que la classe no es redueixi a una sola veu, és a dir, que tan sols parla la persona més llesta de classe ja que segurament el que aquesta dirà sempre estarà bé. A més a més no es duran a terme classes com les d’abans on el que s’havia de fer era escoltar, recordar i repetir per treure bona nota als exàmens. El que s’intentarà amb aquest nou programa és que les classes es duguin a partir de projectes, on es treballà un tema a fons, anant per exemple d’excursió per aprendre què són els cavalls, quines són les seves característiques que el fan únic, que menja… Seran classes molt diferents on s’intentarà aprofundir de manera completa al coneixement, gràcies a l’experiència de poder viure’l.

    Així doncs clarament, el nou sistema educatiu supera a l’antic. Costarà que aquest tingui una total aplicació a les escoles, ja que la comoditat d’impartir les classes com es feia abans és molt més senzill, ja que no t’has de rompre el cap en pensar com has de fer i què has de fer per aconseguir ensenyar als nens coneixements sense la utilització d’un llibre de text. Però tot i la seva complicació ens hem d’adonar que amb aquest sistema crearem nens molt més cultes i moderns, ja que la seva educació haurà estat moderna i lliberal on la seva opinió i els seus coneixements han estat de gran importància.

• Diferència entre els dos mètodes

Finalitats de l'Educació

  Segons l'IEC, l'educació és el fet d'educar, és a dir la transmissió de coneixements i a més a més també és l'acció de rebre unes bones maneres per a poder comportar-se per exemple en un àmbit públic. Amb aquestes definicions el que vull dir és que l'educació pot ser una cosa o una d'altra segons el punt de vista i les ideologies que un contempli per a dur a terme la descripció. Actualment, quan parlem d'educació, acte seguit sorgeix la paraula "competències". Aquest terme s’atribueix al fet d'obtenir uns coneixements que ens ajudin al nostre desenvolupament com a persona durant la nostra vida. Pot ser les competències ens ajudaran molt en el camí de l'educació, ja que per exemple en el meu cas, l'educació que he rebut durant tota la meva vida s'ha basat en la transmissió de coneixements duts a terme pel meu mestre i acte seguit la memorització de tota la informació per al dia del examen, ara bé aquesta memorització, aquest esforç que un fa per al dia del control, no té cap mèrit ja que una estona després d'acabar-lo tota la informació desapareix del teu cap. És a dir, mai podràs aplicar els coneixements a la vida real ja que aquests coneixements no existeixen o són molt bàsics. És per aquest motiu que la finalitat de l'educació hauria de ser a més a més d'ensenyar el temari als nens, també s'hauria d'ensenyar a com utilitzar aquest temari en la vida. Per què quantes vegades no hem escoltat quan un professor comença un tema nou la típica pregunta de: això quin ús té en la vida? A més a més de ser una pregunta que escoltarem durant tota la nostra existència, la resposta sempre serà la mateixa: Doncs no ho sé. El que vull intentar expressar es que si no donem raons al nens per estudiar una cosa, si no els diem quina funcionalitat té aquell temari en la vida, els nens no ho estudiaran amb ganes i per tant a la setmana se'ls haurà oblidat tot el que el mestre amb gran esforç havia ensenyat als nens.

  Un altre dels grans problemes de l'educació és aquesta selecció que es fa distingint en dos grups als estudiants, els bons i els dolents. Aquesta distinció no s'hauria ni de plantejar ja que no hi ha ningú dolent o bo, simplement hi ha gent que el seu gran fort és estudiar i després hi ha gent que són les coses pràctiques el que millor se'ls dóna. És per aquest motiu que mai hem de discriminar a una persona per les seves capacitats (exemple d'educació restrictiva a Andalusia) ja que sempre et pot sorprendre fent alguna cosa que un mateix no sap fer. però desgraciadament els únics que tenen la possibilitat d'aprendre són aquells que destaquen i això no és just, ja que tothom ha de poder gaudir de l'aprenentatge. Així doncs el que estàs fent quan no li dónes l'oportunitat d'estudiar a una persona és llevar-li l'opció de desenvolupar-se com a persona i no gaudir de l’oportunitat de dur a terme els seus projectes. Aleshores li estàs llevant un dret humà.

Així doncs el meu punt de vista sobre la funcionalitat de l’educació és, que ha de ser un instrument que aporti a la gent cultura i uns fonaments base amb els que poder defensar-se durant el dia a dia i no emplenar el cap de la gent amb informació buida sinó; tot i que tingui poca informació, almenys que aquesta sigui útil per a la vida. I finalment, no ha de ser un element restrictiu que privi a la gent d’estudiar.

Fotografia de Flikr
Drets: Alguns drets reservats
Autor: Mitchell Norris
URL: http://www.flickr.com/photos/49484846@N05/6980320402/in/photolist-bCPY4L-bZe5HJ-eRRwC9-dLETAX-dLLsgs-9rjHzK-fYFgCw-dMxdhX-bkFtos-bcLvKt-dLEUna-dLETk2-dLETTa-dLETN6-dLEUqZ-dLEUHz-dLEUzK-dLLtQ7-croA67-eJ8geX-at8BC4-epfUpC-at8BCc-9iYGTz-9VikgU-gkdmC1-91VL7m-gkdn53-8oeQyd-8Uu8gu-8UqZZ8-ego1BZ-egtFT7-97jBG8-egnWTt-fyem2a-fv7fe9-fv7fjs-fv7eYU-fuRWxP-fuRWsH-gjprPs-gjpPG2-gjp4kC-eo8EeZ-gjpPDB-9kpUe3-c5kaqo-c5hdHC-9Ua7Zx-8UWQvj

.